Marc, el petit príncep
El meu fill Marc va néixer diferent als altres, almenys diferent a com jo havia imaginat i desitjat.
Un inexplicable i fortuït “accident genètic” va ocasionar múltiples malformacions en aquell petit ser que es formava en el meu ventre.
Va néixer prematurament i amb dificultats, i des d’aquest moment i al llarg de tota la seva vida va haver de lluitar per a poder sobreviure.
La meva vida va canviar totalment i vaig començar un viatge per al qual no em sentia preparada.
Recordo passar de la negació a la desesperació per a acabar en la més absoluta impotència, però l’instint de mare es va posar en marxa i va córrer dins de mi un sentiment immens d’amor i protecció cap a aquesta criatura indefensa.
A l’hospital ens van dir que no viuria per molt de temps, com a molt un parell de mesos, però obviem aquella sentència i ens vam posar a treballar per a intentar suplir les mancances que s’evidenciaven cada dia més a tots els nivells.
Marc era un nen menut, d’ulls blaus i cabells rossos i arrissats. Veient-ho em recordava al Petit Príncep i em semblava que, igual que ell, era diferent i que procedia d’un altre planeta.
El dia a dia amb Marc es va convertir en un repte. Vam aprendre, a marxes forçades, medicina tradicional i alternativa (amb un gran ventall de mètodes naturals), estimulació, psicomotricitat, nutrició i de tot allò que pogués afavorir el desenvolupament i la salut del nen.
Sentia que tota persona tenia dret a la Vida, a ser feliç i també a ser diferent.
Que, en realitat, tots els éssers som el mateix, tots essència de Vida.
La Vida corre dins de nosaltres per a tots igual, independentment del que succeeixi en el nostre exterior, del que siguem o puguem arribar a ser.
Marc, es feia voler. La família, els amics, els veïns, se sentien commoguts per aquell nen que, sense mediar cap paraula, solament amb la seva presència, expressava tant.
Jo sentia que alguna cosa en mi estava canviant i que aquesta situació em feia més forta. Percebia com el meu món i el meu entorn millorava subtilment.
Va ser llavors quan vaig comprendre les paraules del Petit Príncep
“El que és essencial, la qual cosa de veritat importa, no es veu amb els ulls, sinó amb el cor”
I també
“Les coses més belles no són perfectes, són especials
”Crec que els nens amb discapacitat psíquica brillen amb una llum especial i porten amb si un missatge de tendresa i autenticitat i al mateix temps de fortalesa i resiliència, valors molt escassos i necessaris en la societat en què vivim.
Aquests éssers ens brinden l’oportunitat de mirar cap al nostre interior i trobar un significat diferent i valuós de la Vida, que potser no hem trobat encara.
Poc després de complir els 7 anys, el cos de Marc, molt malparat, va dir basta.
I de la mateixa forma que va arribar i va viure, va marxar, sense fer soroll.
La seva mort va suposar una inoblidable i meravellosa lliçó de Vida per a tots els que vam estar al costat d’ell aquest dia.
Vaig aprendre que la mort no és un final per a res, sinó una experiència que contínua.
Que el moment de la nit amb més profunditat és la que precedeix a plena llum.
“Just quan l’eruga va pensar que era la seva final, es va transformar en papallona”
Em sento infinitament honrada i agraïda per haver estat la seva mare i no el canviaria per res.
La seva presència m’acompanya sempre i continua viu en mi perquè l’Amor és l’energia més poderosa que existeix i tot el transforma.
Com deia el Petit Príncep
“Si alguna vegada arriba un dia en què no puguem estar junts, guarda’m en el teu cor. Em quedaré allí per sempre.
Gràcies, Marc, gràcies per venir a la meva vida i transformar-la. Gràcies per donar-me una nova mirada.
“Voler a algú no és qüestió de físic. És de sensacions, que et faci tremolar sense estar. Que aconsegueixi que somriguis encara que no puguis veure-li”
I jo segueixo aquí, somrient.
Leave A Comment