EL MEU VIATGE A ESPANYA
El meu nom és Adrià , sóc de Veneçuela i tinc 21 anys d’edat.
El propòsit que em va fer decidir sortir del meu país fa tres anys aproximadament va ser la situació del mateix (sense consums bàsics, sense una salut garantida, la inflació dels productes de menjar pujaven en excés el preu i el sou no cobría les necessitats bàsiques d’una llar), en conclusió , la mala ideologia del govern que ens estaba destruint a poc a poc…
Jo vaig prendre la meva decisió de sortir del país quan encara cursava secundària, amb la finalitat d’acabar els meus estudis i guardar els meus somnis en una maleta…
Amb les feines que feia quan estudiava vaig aconseguir estalviar una petita quantitat de diners que em permetria viatjar a l’estranger, prenent així la decisió de viatjar a Cali (Colòmbia).
Les primeres setmanes van ser moments molt difícils!! Ja que no trobava feina i els diners s´estaven acabant pels consums bàsics, ja estava en una situació de destret.. Va passar més d’un mes fins que vaig aconseguir una feina que em va ajudar a reunir diners per poguer enviar a la meva família durant 3 mesos i per a pensar en una cosa més gran que era un futur viatge a Sant Esteban (Xile).
Va ser un viatge aproximadament d’una setmana per carretera, passant per dos països Perú i l’Equador, finalment vaig arribar al meu objectiu que era Xile.
Al cap d’uns 7 mesos aproximadament treballant en un cultiu de raïm i en una fàbrica de formigó, (plaques de ciment i pilars) per als tancaments perimetrals… vaig aconseguir estalviar una suma de diners suficients per pendre una de les decisions mès importants per mi, prenent només una opció de viatge que va ser Espanya perquè el meu motiu principal era poder ajudar a la meva família i en desprès jugar en un club de futbol.
Quan vaig arribar tenia la mentalitat de Llatinoamèrica, és a dir, que anaves a buscar feina a qualsevol lloc i te la donaven, aquí va ser tot el contrari i em van rebutjar a vàries feines perquè no tenia papers, això va fer que el meu primer any fòs molt difícil.
Vaig dormir en tendes de campanya, a Esglèsies…vaig arribar al punt en el qual pensava que el món se m’ensorrava sense tenir opció a poder canviar-lo, però vaig seguir endavant.
Veient com anava a ser la meva vida, em vaig enfocar a buscar ajudes , que en aquest país n’hi ha però jo les desconeixia i no sabia com tramitar-les, fins que vaig conèixer a alguns amics “Veneçolans” i em van anar orientant en tot el sistema d’ajudes, demanant cites i altres temes importants que jo passava per alt, perquè la vida a Espanya és totalment diferent.
Vaig sol·licitar asil i refugi en un país del qual desconeixia les seves lleis i altres temes. Després de passar uns 6 mesos em van cridar de protecció internacional per un programa en el qual ells et facilitaven refugi enviant-te a una ciutat o poble i per sort vaig arribar a aquesta ciutat meravellosa, Barcelona, que sé que és una ciutat per a la superació.
A la meva primera cita a l’oficina de l’ONG Accem, vaig mirar un fullet que tractava d’entrenaments de futbol i em vaig interessar molt en això, així que li vaig preguntar a la secretària d’oficina i em va facilitar les dades d’informació de l’equip.
Va ser tot el que necessitava per a deixar per una hora tots els problemes pels quals passava , cada entrenament eren moments únics, amb persones súper divertides i agradables, tot això m’omplia d’ànim, sent feliç i era una motivació més per a aconseguir el meu somni més preuat.
Però físicament van haver problemes amb una operació que vaig tenir fa 5 anys a Veneçuela… segons sembla mai va ser una operació amb bons resultats i amb el temps se’m va fer un bacteri crònic en l’os fèmur que m’impedia poder jugar un partit complet perquè la cama se m’inflava d’una forma anormal…
Va començar la meva marxa visitant a metges amb ajuda de persones increïbles que al dia d’avui els estimo i els porto en el meu cor, aquestes persones van estar al meu costat des del començament de la meva operació que va ser tot un èxit, dono gràcies a Déu i als metges que són uns àngels i no sols per portar un uniforme.
Adrià
Leave A Comment