Xavi Orts, professional del nostre sector i amic, m’ha demanat si volia compartir la meva lluita contra el càncer, per si pot ajudar persones que estiguin en aquest procés. Aquesta malaltia afecta tantes persones des de fa anys, de totes les edats i condicions, i a la qual tants esforços dediquen la medicina i els científics de tot el món per acabar amb ella.
Mai imagines que et pugui tocar. Ho veus al teu entorn i sempre coneixes algú que ho està patint, però ho sents lluny de tu. Tots anem ocupats amb la nostra feina, família, activitats diàries, i de sobte, alguna cosa va malament. Et diagnostiquen un càncer i tot s’atura. En el meu cas, va ser un càncer orofaríngi T4. No sabia què significava, però la traducció era que no es podia operar i l’aposta era per quimio i radio, 33 sessions. Què podia sortir malament?
En aquell moment, tot deixa de ser important i només penses en sobreviure. El Fórmula 1 que mou el nostre dia a dia entra a boxes. No saps com ni quan en sortiràs, però has de lluitar.
No entraré en la duresa del tractament ni en els seus efectes col·laterals, gairebé pitjors que el propi càncer. Només perquè us en feu una idea, vaig passar gairebé 4 mesos sense poder menjar sòlids, dos mesos amb dificultats per parlar, no podia conduir a causa dels pegats de fentanil per alleujar el dolor, i vaig perdre 23 kg en poc més de 3 setmanes. Tota la meva activitat es limitava al llit i al sofà, sense forces ni ganes de fer res.
Per sort, sempre vaig tenir la meva família al costat. La meva dona, Lourdes, els meus fills Pol i Priyanka, Flora, la parella d’en Pol, els meus germans i les seves famílies, i la gran família d’amics i companys de feina, que sempre m’enviaven els seus ànims i el seu afecte. Fins i tot els meus gossos, que sempre passaven hores al meu costat, sense dir res, però dient-ho tot. Aquesta era la millor medicina per seguir lluitant. Però un matí de juliol em vaig aixecar i vaig dir a la meva dona que no volia anar a l’hospital, que volia morir-me. Van saltar totes les alarmes i en menys de 24 hores tenia la família al meu costat, sense permetre’m defallir ni deixar de lluitar.
La nostra voluntat és la millor arma. Els metges fan el seu tractament, el seu protocol, i confien en l’experiència de milers de casos. Però saben que hi ha un percentatge que no surt endavant. En aquesta situació hem de ser molt forts. Posar tota la intenció, totes les ganes i sumar-les a les dels que t’estimen i t’ajuden.
Del càncer se’n surt. Amb ferides, amb cicatrius per sempre, però se’n surt. A mi, a més, m’ha suposat un canvi de vida, de valors. Et remou el més profund de la teva ment, de la teva ànima. I quan surts de boxes, tot té una altra llum, un altre color. No pots evitar la por a recaure, però per sobre de tot estan les ganes de viure cada minut, de saborejar aquells moments amb família i amics, en què el valor econòmic no compta i l’amor i l’afecte ho són tot.
Agradeixo a en Xavi l’oportunitat de compartir aquesta experiència i també que tingués la consideració de distingir-me en l’últim esdeveniment que organitza cada any des de fa ja 23, amb més de 140 persones. Diu molt d’ell que tants amics vulguin acompanyar-lo. En aquest acte em va obsequiar amb un llibre, “Àfrica, sí, gràcies” de Josep Maldonado, una altra gran persona, que llegiré amb plaer aquest estiu.
A més, aquells mesos d’estar sempre acompanyat però en soledat interior, i amb la por dormint cada dia al meu costat, em van fer pensar què vull ser de gran. Als meus 59 anys, sense deixar la meva feina per descomptat, acabo de fer un curs professional de locutor de ràdio, la meva passió des de petit, i si la vida vol, potser algun dia em podreu sentir a l’emissora del meu poble, o en algun altre lloc, i m’agradaria entrevistar en Xavi i que ens expliqui no què fa, sinó qui és. Que res us tregui la il·lusió de viure.
Una abraçada, Xavi, i per a tots els seus amics.
Joan Carles Simón – Director Sucursal Barcelona I Reale
Leave A Comment