EL MEU FILL TÉ CÀNCER

 

“El meu fill té càncer, el meu fill té càncer, el meu fill té…té càncer” Ho vaig repetir en veu alta, no sé quantes vegades, moltes d’elles plorant, els primers dies després de conèixer  el diagnòstic.

 

No existeix un manual per a reaccionar davant aquestes situacions, no existeix una acció-reacció que correspongui…no existeix una lógica a on pugui encaixar-se amb normalitat una notícia així. Et quedes a l’aire, suspès.

 

Joel, el meu estimat fill, tenia cinc anys quan vam passar d’una vida “normal” a veure’ns tancats a l’habitació d’un hospital i poc més tard a veure’l connectat a una quimio que duraria tres anys. Això va ser en menys de 24 hores, per descomptat. Va ser arribar a l’hospital Vall d’Hebron redirigits pels metges de la meva ciutat davant dubtes i acabar el dia dormint en la planta d’oncologia infantil, envoltats de nens amb càncer i sense saber què estava passant.

Però mamà, jo no moriré , oi? Perquè jo sóc un nen i els nens no moren. “Doncs clar que no…vida meva! Quines coses tens! (somrient-li, ofegant-me per dins)”.

Mai m’he sentit tan a prova dels meus límits psicològics com en aquests tres anys, tampoc he tornat a sentir aquesta desesperació profunda de voler però no poder fer res per a salvar-ho. La falta d’aire constant i l’angoixa que em feia recórrer els carrers de Barcelona a altes hores de la matinada amb la pressió al pit i la mirada perduda… “haig de trobar alguna cosa”, “s’ha de poder fer alguna cosa”…

“Com puc fer dins de tots els meus límits una cosa bona per ell? Si em veu contenta es dirà que no és res”, i així vaig voler que fos. Vaig fer el teatre més gran del món, sempre em va veure somrient i contenta, encara que sortís a plorar fora…l’abraçava, li deia que el volia.

Hi ha una frase que em va marcar en el seu moment: “L’amor venç a la por”. Estava escrita en un cartell penjat en una de les sales de jocs per als nens de la Casa dels *Xuklis, una ONG creada per i per a pares i familiars de nens amb càncer on s’allotja a les famílies i es realitzen activitats, on per sort vaig viure la gran part de la meva estada a Barcelona.

Per a no variar la norma general, en aquest hospital el menjar tampoc era digna d’una estrella michelín, per això amb el meu fill acordem que quan sortíssim d’allà faríem un restaurant, els dos, on jo cuinaria i ell serviria a la gent…per una conversa així vaig deixar de costat el meu títol de tècnic de radiologia i em vaig decidir estudiar cuina professional a l’escola d’hostaleria de Girona, compaginant els estudis amb les seves cures.

“Bé mama, només si et fa il·lusió fem el restaurant” …em va dir en els seus últims dies. Des de llavors no he deixat de treballar com a cuinera a Cotlliure, França , fins al dia d’avui.

Després d’incomptables quimios, radioteràpies i complicades operacions, el meu fill va morir el 24 de setembre. Des de llavors no vaig ser capaç de viure a casa meva  i em vaig mudar a França, on continuo fins a data d’avui.

Em van animar a escriure  la meva història de “superació”, però aquí més que superació, hi ha “supervivència”. Tenia dues opcions després del cop: o bé m’enfonsava a la meva pena o bé sentia la meva pena, la vivia, la deixa passar i  triava  viure, i per a viure cal, d’alguna forma, veure el costat bo de les coses, no sé com però cal tornar a veure la vida amb il·lusió de viure-la…i això només ho vaig aconseguir amb el temps i fent focus en tots els bons moments, tot l’afecte i tot l’amor que va haver-hi en els anys viscuts junts i en la il·lusió de veure el bo que encara queda per arribar.

El meu fill em repetia sovint “Oi que tenim molta sort mama?” cada vegada que passàvem prop d’un sense sostre al carrer…li feien pena, els volia donar monedes…aquí em vaig adonar que “sort” depenia dels ulls amb els quals es mira…si ell, en cadira de rodes i amb un càncer terminal era capaç de dir-me això…com no podré ara mirar endavant i seguir!

Sóc alegre, positiva, i encara que sempre hi haurà una pena guardada dins de mi no m’aniré d’aquest món sense poder dir que he aprofitat cada moment per a ser feliç i gaudir de la vida mentre he pogut. He sortit de viatge sola a Tailàndia i Malàisia quan abans no m’hagués atrevit perquè em dic “ja he passat el pitjor, què hi ha ara que jo no pugui enfrontar”.

Bàsicament, resumiria la meva filosofia en poques paraules: no em quedaré en una feina o relació on no se’m valori o no m’agradi estar, seré menys crítica amb mi i em voldré bé, em posaré desafiaments i em superaré cada any.

Avui dia sóc estudiant de psicologia en la UOC amb l’objectiu de poder acompanyar a persones que com jo van veure un dia el seu món caure’s i necessiten una mà amiga que els ajudi a aixecar-se.

Impossible limitar la meva experiència a un article, només us dic: gaudiu de la vida cada instant, demostreu a la gent que voleu que els voleu i “compreu” temps per a estar amb ells.

 

Raquel