Newsletter Nº 5 – JUNY 2020

//Newsletter Nº 5 – JUNY 2020

Newsletter Nº 5 – JUNY 2020

EL MEU VIATGE A EUROPA

 

El meu nom és  Aboubacar Sidiki Kake, sóc de Guinea Conakry, porto 4 anys fora del meu país i  3 anys a Espanya.

Després de 10 anys d’estudis a primària i secundària i 6 anys de pràctiques, un dia vaig prendre la decisió d’anar-me fora del país perquè era aquí sense fer res , perdent el temps ,el millor era anar a buscar-me la vida com tantes altres persones.

Una matinada vaig agafar una motxilla ,dos pantalons, dues samarretes més el conjunt que portava i vaig prendre el camí sense destinació exacta.

Vaig agafar un taxi que em va portar fins a Malia, vam arribar l’endemà a la tarda, tots els que  viatjaven amb mi tenien a algú que els esperava per a recollir-los, excepte jo,  llavors em vaig quedar a l’estació sense saber on anar, sense saber si havia de pujar o baixar i vaig haver de passar la nit a on em va deixar el cotxe, al matí camninat vaig conèixer a un noi del meu país que em va explicar que volia anar a Líbia perquè s’efectuaven croades en la mar per a arribar a Europa.

Ven deixar passar el dia perque era festiu , l’endemà vem pujar a un bus de transport públic rumb cap a Níger, va ser un dels moments més difícils del meu viatge, travessar Burkina Faso, molt dur i injust per part de les autoritats.

Cada municipi tenia tres controls d’entrada i sortida, a cadascun et demanaven diners, no els importava que tinguéssim documents i que ens identifiquessin, vaig anar pagant diners fins a arribar a Níger , un cop allà no em quedaven diners i vaig haver de quedar-me durant tres mesos treballant en camps de construccions d’infraestructures com a ajudant de paleta,i anar estalviant a poc a poc per a poder seguir el viatge, als tres mesos vaig canviar de destí,  en comptes d’anar a Líbia vaig decidir anar per Algèria, ja que m’havia assabentat que va haver-hi un naufragi d’una pastera i van morir 200 persones.

No hi ha cap cooperació entre Níger i Algèria, és a dir les fronteres estan tancades igual que entre Algèria i el Marroc, per poder entrar al país cal acudir als mafiosos que en molts dels casos no duen a terme els seus acords.Ens van portar fins a un  punt enmig del no-res del desert i ens van dir que no els quedava benzina i que havíem de baixar i esperar-nos allà perque  ells anaven a anar buscar benzina i tornarien de nou ( es van anar i mai van tornar per nosaltres) minuts o hores després va arribar una furgoneta amb gent armada i ens van agafar tot el que teníem,  els nostres diners, menjar , roba.… ens vem quedar en el mateix lloc fins a la nit ja que no sabíem a on anar.

Quan va arribar la nit vam veure unes llums molt lluny de nosaltres i vem començar a caminar des de les 8 de la nit fins a les 6 de la matinada , vam caminar gairebé 45 km ,fins que vam arribar a un poble que es deia  In guezzam a on  ens va acollir un senyor gran que ens va oferir dutxar-nos i descansar , mentrestant ell va cridar a uns dels seus contactes que comprava a subsaharians  per a esclavitzar-los, aquest contacte va venir a buscar-nos amb el pretext d’ajudar-nos a avançar més endavant, ens va portar a un altre poble que es deia Tamanrasset, a una finca molt apartada de la ciutat amb uns homes armats a la  porta, també vam veure molts nois de color tancats allà dins obligant-los a treballar en el camp d´aquell home.

Allà  tenia dos companys meus i vam decidir crear un pla per a escapolir-nos… a la nit sobre les 2 de la matinada vam pujar per la paret del darrere de la finca i vam anar corrent fins a la ciutat.

En arribar volíem anar  a la policia per  declarar però altres nois que havien passat pel mateix ens van dir que no feia falta ja que anàvem a ficar-nos a mes embolics perquè un estranger no té dret a queixar-se sobre un ciutadà algerià , per contra  , la policia et porta fins a la frontera en el desert i et deixen allà tirat, per la qual cosa ens vam oblidar de la situació … després de tres mesos treballant i estalviant vam decidir acudir als mafiosos per a anar a la capital perquè en els transports públics està prohibit que viatgin els negres,així ens diuen… també està prohibit als ciutadans portar-nos, ja que si ho fan són condemnats a 2 anys de presó i a una multa.

Després d’unes hores de viatge ens va parar la policia , es van emportar als mafiosos a la presó i a nosaltres ens van portar de tornada fins al poble on estàvem, llevant-nos tot el que teníem com els nostres diners  i dient-nos que només podíem ser al  poble i que teníem prohibit anar a la capital.

L’endemà vam vendre els nostres mòbils i vam acudir  a altres mafiosos per a intentar de nou continuar amb el nostre viatge, ells ens van dir que no podien portar-nos fins a la capital però que tenien un contacte en un poble que podia portar-nos; arribem a casa d’aquest contacte i ens quedem fins a la nit , aquest ens va portar fins a un cert punt i ens van deixar tirats al   desert a 140 km del següent poble, la sort per a nosaltres va ser que era a la nit, així que vam començar a caminar fins a les 12h del matí , vam parar una estona perquè no ens quedaven forçes  i uns minuts després va arribar un  civil amb el seu carregament de menjar, es van parar i ens van oferir molt de menjar i després s´en va anar , nosaltres vam menjar, descansar i vam agafar forces per a continuar caminant fins que vem arribar al poble; jo em vaig posar malalt per caminar tant  i ens vam quedar allà una setmana fins que em vaig recuperar i vaig poder anar a la ciutat  en taxi i després pujar al bus per a arribar a la capital.

A la capital vaig estar tres mesos treballant com a ajudant de paleta amb un company que vaig conèixer allà , després d’estalviar una mica de diners vaig decidir travessar la frontera per a arribar al Marroc, viatjant fins la frontera i un cop allà ens vam afegir a un grup que portava dues setmanes intentant crear la frontera però sense èxit perquè la Guàrdia civil marroquina els impedia el pas, ho vam estar intentant sis dies , al setè vam tenir èxit, vam entrar i vam anar corrent fins al primer poble anomenat Uzda i ens vam amagar fins a la nit perquè la policia ens estava buscant; després vam arribar a l’estació de trens per comprar bitllets per anar a  Casablanca a on vam arribar l’endemà al matí , aquell mateix dia a la tarda el meu company i jo vam ser a la frontera del Marroc i Ceuta , vam estar un mes i dues setmanes amb un grup de set-centes persones que eren allà amb l’únic objecte d’entrar a Espanya, vam fer tres intents i en cada intent la gent es trencava les cames, els braços o s’obria el cap pels cops que ens propinava la guàrdia civil marroquina

Al tercer intent sense èxit vaig tornar directament a la ciutat perquè estava cansat i no em quedava menjar, per anar  a la frontera has d’anar amb menjar suficient per a no haver de moure’t constantment i creuar-te amb la policia o la guàrdia civil.

Després de dues setmanes de descans vaig tornar una altra vegada a la frontera per a reunir-me amb un altre grup, tres dies després vam intentar entrar i ho vam aconseguir, érem tres-centes persones, però només vam aconseguir-ho cent vuitanta set, ens va recollir la policia i ens va portar al centre d’estada temporal d’immigrants ( C.E.T.I ) de Ceuta, passada una setmana ens van apuntar a un  curs de castellà del centre,  com jo sabia que m’anava a quedar a Espanya i que les classes que estava aprenent no eren suficients, em vaig apuntar a dos cursos diferents fora del centre,  anava a tres classes al dia, vaig aprendre molt ràpid i  als tres mesos ja havia començat a parlar l’idioma una mica, vaig començar a fer  voluntariat per a dues fundacions diferents i no parava en tot el dia, m’agradava perquè em sentia útil, tres mesos després em van enviar a Cadis amb 22 nois més a un centre d’acolliment de Accem ,al cap de dues setmanes d’estada,  Accem em va enviar a Barcelona.

Vaig començar per apuntar-me a un curs de castellà i després vaig conèixer a una fundació anomenada BarcelonActua on també prenia classes de castellà i després vaig començar a fer el voluntariat amb ells, repartint menjar a la gent sense sostre i participant en altres activitats de la mateixa fundació, al final del meu contracte amb el centre d’acolliment vaig conèixer la fundació Street Soccer Barcelona on fins avui jugo a futbol i  sobretot tinc  moments molt especials.

Al trasladar-me a viure a Santa Perpètua de la Mogoda , anava diariament a Barcelona durant un any i dos mesos perque tenia les meves activitats, a tots el meus amics i a totes les persones meravelloses que m’envolten, aquestes persones que em van donar suport, que em donen suport i que continuen donant-me suport en  aquests anys difícils que vaig viure.

Vaig tornar a viure a Barcelona un  altra vegada l’any passat i vaig començar a donar xerrades en diferents escoles de la ciutat durant l’any escolar i vaig participar en una lliga de les escoles de Barcelona amb l’equip de Street Soccer Barcelona.

Avui dia parlo quatre idiomes: Francés, una mica de castellà, Català i anglès i tinc algunes formacions laborals que em permeten aconseguir petits treballs que m’ajuden a passar el temps i enviar una mica de diners a la meva família de tant en tant.

Gràcies a les bones persones ja he complert tres anys aquí i tinc tots els requisits per a regularitzar-me,  l’única cosa que em falta és una oferta de treball que no és gens fàcil si un no té la documentació en regla, el que faig és parlar amb els meus coneguts i contactes per a veure si em pot sortir alguna feina,  això seria molt bo per a mi perquè aquest final d´any s’acaba l’ajuda que m’ofereix la fundació que m’ha acollit des de fa dos anys i només espero trobar una feina abans.

By |2024-04-11T13:43:16+00:00octubre 1st, 2020|Newsletter|0 Comments

About the Author:

Leave A Comment

Obrir xat
Podem ajudar-te?
Hola!
Podem ajudar-te?