Sempre havia volgut ser mare jove. A l’any i mig de casar-me em vaig quedar embarassada i va ser la meva major alegria. Vaig passar un embaràs molt bo sense cap contratemps. Va arribar l’hora del part i tot semblava anar bé però, en un moment donat, el Doctor va decidir que havia d’usar els fòrceps i aquí va començar tot. A causa dels fòrceps, Jordi va néixer amb un hematoma en el costat esquerre del cap. Ens van dir que era per on estava coronat i que no tenia importància però, als tres dies, a l’hora de prendre el pit al matí, Jordi no despertava, estava en coma. El van portar a la Vall d’Hebron i li van operar d’urgència perquè tenia un hematoma subdural, és a dir, una hemorràgia cerebral. No tenia ni idea de què era això. Havia imaginat moltes coses que podien passar però això mai se m’havia passat pel cap. Ens van dir que, si sortia amb vida de l’operació, seria un vegetal.
El món es va ensorrar, però de seguida vaig pensar que no podia enfonsar-me, que havia de ser fort. Si jo estava trist, ell també ho estaria. No podia enfonsar-me i ho vaig afrontar. Jordi era aquí i era el primer, havia de ser un nen feliç.
Durant dues setmanes no vam saber si Jordi l’anava a superar. Però a partir d’aquí va anar sortint cap endavant.
Jordi ha estat un campió tota la seva vida i el continua sent, ens ha donat moltes lliçons de vida.
Després d’un mes a l’hospital, Jordi no aconseguia guanyar pes, per la qual cosa els metges ens van recomanar que ho portéssim a casa per a veure si així aconseguia menjar i a engreixar, encara que això impliqués haver d’anar tots els dies a l’hospital. Quan arribem a casa em vaig asseure al costat del bressol i vaig pensar que no tornaria a dormir mai més, però vaig tornar a dormir. Jordi va començar a guanyar pes i en una setmana va engreixar 500gr. Era clar que el nostre fill necessitava estar a casa, amb els seus pares.
Des d’aquest moment, la nostra vida ha anat al voltant de la seva, barallant des del primer dia, perquè sortís endavant .
Als set anys, va arribar el seu germanet, Eduard. Amb ell va anar totalment diferent. A diferència de Jordi, ell aprenia de manera natural i instintiva. Amb Jordi en canvi, tot aprenentatge suposava més esforç, la tasca més simple suposava el doble d’esforç.
Als tres anys, Jordi va començar parvulari en un centre de paràlisi cerebral, en el qual va seguir fins als 20 anys. A partir d’aquest moment, va començar en un altre centre de teràpia ocupacional. Avui, als seus 41 anys, sap llegir, escriure, sumar i restar i té una memòria infal·lible. Continua sent el nostre motor.
Ara és feliç i ens dona lliçons de vida.
Com ha dit un bon amic nostre, al qual estimem molt:
JORDI ES MESSI
Leave A Comment