Newsletter Nº2 – SETEMBRE 2018

//Newsletter Nº2 – SETEMBRE 2018

Newsletter Nº2 – SETEMBRE 2018

EL MEU VIATGE A ATENAS- per Xavier Orts , Gerent de Orts Risk Corredoria d´Assegurances,S.L.U.

No sabria dir exactament quan vaig començar a plantejar-me la possibilitat de viatjar a Grècia per intentar ajudar a persones que entenia ho necessitaven. Potser tot va començar quan vaig veure la imatge de Aylan Kurdi, el nen sirià de 3 anys que jeia a la sorra després que s’enfonsés l´embarcació precària a la qual viatjava I que de Turquia es dirigia a l´Illa de Kos a Grècia.

A partir d’aquí una desgràcia que em semblava una més de les que hi passaven en aquest món, es va anar convertint en alguna cosa que m’interessava més i que em va fer consultar a les xarxes socials informació sobre el conflicte i sobretot de la gent que ja hi era allà o bé que s’estaven plantejant viatjar. Vaig pensar que hi havia dues maneres d’afrontar el que estava sentint: mirar d’ajudar dins les meves possibilitats o adoptar la postura còmode de seguir veient-ho per la televisió i lamentar-me de la situació a casa meva.

Després de Setmana Santa la meva intenció d’anar cap allà es feia més forta encara que era coneixedor que les meves limitacions amb l´idioma (l´anglès) i que això podria ser un inconvenient.

Finalment i després de pensar a diferents destinacions i de parlar-ho amb persones voluntàries que estaven allà, vam decidir anar com a personal independent (sense inscriure´ns a cap lloc) a Pireo, al Port d´Atenes.

Vam agafar un autobús que circulava per dins del port i de seguida vam arribar als campaments muntats allà, Uns a dalt de la carretera i els altres a sota, tocant al Port. La primera impressió va ser difícil d’explicar. Vam veure innombrables tendes i nens corrent d’un costat a l´altre envoltats de gent amb semblants tristos, sens dubte motivats per la seva situació d’incertesa total sobre el seu futur i el de la seva família. Vam tenir la gran sort que ens va acollir Alex “Mc Nuggets”, un noi de Madrid extraordinari que feia mesos que estava per allà i al que coneixien pràcticament tots els refugiats. Ens vam posar a la seva disposició per veure què és el que podíem fer. En el meu cas em va posar a organitzar jocs per als nens i joves (escacs, parxís i domino) així com esports (ping-pong i futbol) .A la meva amiga Núria la van destinar a un pavelló de dones per atendre-les.

A ella se li va ocórrer comprar un esmalt d’ungles i se li va formar una cua quilomètrica. El nostre dia a dia consistia a arribar al campament després d´esmorzar, cap a les 10 h i estar fins al migdia, sortir a menjar i tornar després a la tarda fins a l’hora de sopar, moment clau del dia, ja que havíem de repartir el menjar per unes 2.000 persones, tenint en compte que era l’època del Ramadà, i això feia que algun dels refugiats estigués de vegades més nerviós del normal per obtenir el menjar per a ell i per a la seva família. En aquest moment estaven junts sirians, afganesos, i en menor mesura marroquins i iraquís.

Ens vam adonar que es tractava de gent culta, de classe mitjana/alta, al contrari del que havíem sentit i pensat, que trobaríem gent analfabeta, la qual cosa encara ens va fer pensar més en la greu situació emotiva que es trobaven la majoria d’ells. Les històries personals viscudes aquests 10 dies van ser inoblidables. Una d’elles va ser amb el meu amic Mohib i la seva família. Un Sirià que havia viscut durant anys a Veneçuela i parlava espanyol, la qual cosa va fer que m’expliqués la seva història de principi a fi i que ara ens permet anar parlant molt sovint per anar comentant-me com els va.

Es va embarcar amb tota la seva família buscant el refugi europeu i es va trobar que si no hagués estat pels voluntaris (en la seva majoria espanyols) que va anar trobant, la tristesa i la gana li hauríen vençut. Amb ell vaig aprendre el que després em van dir varis dels seus compatriotes i també les persones afganeses. A diferència del que es diu a Europa, la gran majoria dels refugiats no volen viure en el nostre continent, només han vingut aquí amb les seves famílies arriscant-ho tot per no morir, però ells insisteixen que la seva il·lusió és tornar a casa seva, encara que sàpiguen que la gran majoria estan derruïdes.

Potser la història que més em va arribar al cor va ser la d’un jove afganès anomenat Abdulai, un noi de 17 anys que va marxar del seu país deixant a tota la seva família, travessant quatre fronteres i recorrent al voltant de 1.800 km fins a arribar a Atenes. Té aspecte europeu i només veure-ho per primera vegada ja t´adones que és una persona especial.

Recordo perfectament el dia que li vam proposar que vingués amb el meu amic Quim i amb mi fora del port per comprar-li una mica de roba (un parell de samarretes i un parell de pantalons curts). La seva cara en poder provar-se diversos models i escollir el que més li agradava desprenia una gran felicitat. Ja era gairebé migdia i li vam proposar anar a menjar els tres a un restaurant que havíem descobert el dia anterior i encara que al començament es va mostrar reticent (al contrari del que es podria pensar, no volia “abusar” de nosaltres), finalment va acceptar. En preguntar-li què volia de menjar ens va dir que preferia que demanéssim nosaltres i que ell ja veuria que menjaria.

A mi em van portar un enorme plat de espaguetis que ell no deixava de mirar fins que li vaig oferir provar-los, li vam demanar també una coca-cola freda i vam tornar a observar la seva felicitat en aquell moment. El seu semblant a la cara d’agraïment cap a nosaltres s’havia de veure, això no es pot explicar amb paraules. I en aquell moment vaig pensar: que fàcil és de vegades fer feliç a la gent que ens envolta i per desídia o mandra no ho fem.

Xavier Orts.

2019-03-07T08:56:22+00:00

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies