Corria més o menys mitjans de 2020 en plena pandèmia quan vaig començar a notar rigidesa al braç dret, la qual cosa la vaig atribuir a una operació traumatològica que m’havien fet de petit i pensava que podia tenir relació.
No diré quin metge de la Seguretat Social per respecte em va receptar trombòcit i banys d’aigua freda
Allò no millorava i vaig acudir a un reumatòleg privat, conegut d’un familiar, el qual pensava que em donaria una solució i van saltar totes les alarmes quan em van dir que el problema era neurològic i que per simptomatologia podia ser compatible amb un tumor dolent al cervell.
Després d’un mes de gener plagat de proves mèdiques per la via privada, vam descartar tumors, Ela, esclerosis fins que el 21 de febrer de 2021 el neuròleg em va dir que tenia Parkinson.
Després de abaixar el cap tres segons vaig tornar a alçar-lo i li vaig dir lluitem-ho
Tot seguit en arribar a casa vaig buscar Parkinson a Wikipedia perquè de fet no en tenia ni idea del que era o suposava.
Després d’un any de baixa i paperassa em van donar de baixa de la feina.
Durant aquest any vaig començar a conèixer gent de la meva edat amb la mateixa patologia i vaig veure que anímicament estaven tocats.
Jo potser com que inicialment pintava molt malament vaig ser Agraït amb la segona oportunitat que m’havia donat la vida, moguda, però segona.
Sempre havia tingut el repte de fer el Camino de Santiago i en disposar de temps vaig decidir que havia de fer una cosa grossa perquè la gent que té la meva malaltia veies que es poden fer coses i que no val abaixar el cap sinó que s’ha de lluitar.
Sempre dic que possiblement un dia la malaltia em guanyi però que li posaré difícil, per ànims no serà
Doncs vaig sortir el dia 7 de juny amb un gran company que es diu Xavier Portero que m ‘ha ajudat i recolzat en aquesta aventura i vam sortir cap a Roncesvalles per començar a caminar amb un objectiu: Finisterre (880 km).
Després de 36 jornades de caminar, ho vaig aconseguir, vaig arribar-hi
En aquests 36 dies vaig patir haver de caminar 28 dies amb ampolles als peus, ampolles que en el peu dret ocupava la totalitat de la zona plantar, moltes estones plorant de dolor, moltes estones amb el meu cos en estat off (típic de la malaltia) amb zones amb temperatures superant els 40 graus, i altres sortint als matins amb 4 graus.
Vam crear un perfil d’Instagram on anàvem explicant la ruta i sensacions i altres bajanades varies que sé, ‘ns venien al cap amb un crit final als vídeos que era gassssssssss, perquè aquest crit era el que feia que lluites totes les adversitats i que visualitzes la meva arribada a Finisterre la qual cosa ho vaig aconseguir el 14 de juliol.
De totes les amistats que he fet, el miler d’històries que he conegut, personatges d’alguna rellevància pública, de tot el viscut rigut i plorat em quedo amb mes d’una quinzena de persones que feien el Camino per problemes personals i que de manera privada m han dit que venien tocats però que en veure la meva actitud i vitalitat i un cop sabien de la meva malaltia, que els havia canviat la forma de pensar i que em tenien com un referent.
Em quedo amb això, perquè cada cop que hi penso, encara se’m posa la pell de gallina.
Gaudiu de la vida, que només en tenim una, i vas a dormir i quan t‘aixeques pot ser que et diguin que tens una malaltia que et canvia completament la vida.
Per cert, hi haurà més reptes, aniré fent fins que el cos em digui prou
NO CREGUIS ESTAR MALALT I NO HO ESTARÀS.
Leave A Comment